BERNAT ARTOLA i TOMÁS
ÍNDICE DE LIBROS
|
En lengua Valenciana |
|||
|
|
|||
|
|
|||
|
|
|||
|
|
CANÇONS D'AMOR | ||
| POESIA SOLTA | |||
| PREGÓ | PREGÓ BENICASSIM | ||
| En lengua Castellana | FRONDA | CANCIÓN PUERIL | FRONDA LÍRICA |
| SANTORAL | POESÍA SOLTA | ||
|
|
INÉDITO |
(Del libro TERRA a.1935)
V
POLS
(Poema musicalizado por Paco Puig en 1985
y por Mª Teresa Barrachina en 2006)
La terra de ma terra
és pols del meu camí
que a mon dolor s'aferra
i mai no fuig de mi.
Si vaig cap a la vida
pel frau de mon voler
temorejant em crida
al somni de son pler.
I és pler d'empresonada
que veu un raig de llum
per on la flor que es bada
augura son perfum.
Pols mística i eterna
llaor de l'infinit
que abota en la lluerna
la dèria de la nit.
Ma terra és un deliri
de somnis i de sang
on ritmen llur martiri
les llàgrimes i el fang.
Ai quina dolorosa
batalla irreverent!
La mare sense nosa,
i el Fill, ple de turment!
Quan ella es torna flama
ma vida es torna foc.
En mi tot es fa drama
i en Ella tot és joc...
XV
CANÇÓ
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1993)
Amor de ma vida.
Somni que no véns.
Besada fugida
devora les dents.
Quan ve Primavera,
foguera de flor,
a encendre la quera
dormida en el cor,
tos llavis ofeguen
un bes de sospir
d'amors que bateguen
i es volen morir.
L'amor de les roses
no es pot morir mai
car juny a les lloses
xiprer i desmai.
Amor de ma vida!
Somni de perfum!
Imatge fugida
per un raig de llum.
XXVIII
DEDICATÒRIA
Un llibre és una espina feta flor
que fa perfum tot el dolor de viure
i torna clos el que somniava lliure
entre les ales de son propi cor.
L'amistat és un cálzer de perfum
que somniosa nostra vida austera
i obre a la nit un finestró de llum
per on amor abota la foguera.
Un llibre és un desig d'eternitat
i un diàleg amb l'ombra de la Lluna.
Un amic és un llibre somniat
que a nostra veu troba la veu comuna.
Aquest llibre de planys s'ha fet espill
del vell dolor que mai de viure es cansa:
Jo te l'ofrene, com sofrena un fill
a l'atzar infinit de l'esperança.
XLVII
RECANÇA
Quan era un monyicotet
les xiques m'enamoraven
i totes em festejaven
la gràcia del cor distret.
Ara que sóc ja major
i puc dir coses boniques
vull festejar a les xiques
i tenen distret el cor.
(Del libro ELEGIES a.1928)
I
Sóc vianant sense via ni festa
car dintre meu cada somni és camí;
somnis esquerps qui lleus fugen de mi
i tornen greus per l'externa tempesta.
Dintre mon cor lo plany vol afeblir-se
de tan mirar lo seu propi dolor.
Somni subtil aquest plany de l'amor
que de covard no pot ni penedir-se!
Jo faig camí de l'externa clariana
que per mos ulls il.lumina la deu
d'aquell delit sense força en la veu
qui greu combat lo dolor que s'ufana.
Sóc vianant que no espera ventura
al cap de tot son vençut caminar;
Sols vull dolor d'indolència i somniar
un altre món on la joia perdura.
Sóc vianant sense festa ni via
car dintre meu la tenebra es fa llum
i aqueixa nit que la joia resum
amb plany d'amor torna a encendre lo dia.
IV
Jo sóc aquell adalerat garbi
qui brama i bat dins de l'esquerpa timba
car si quan parle mon dolor no minva
si deixe de parlar no fuig de mi.
Assoles vaig per la foscor que em porta
la llum d'atzur i adoloridament
veig passar revolant damunt del vent
l'estol de fulles de l'alzina morta.
Fulles de fel, margda de l'amor,
fermes s'enclaven en lo fat contrari;
quan bat l'alé de la cruel tardor.
Fréstec garbi lo meu desig combat
dins lo barranc amb tremolins de febra
i en l'aspra timba plena de tenebra
la pau tremola sobre un toll minvant.
Jo sóc aquell trit vianant perdut
que vol cercar en lo barranc dolçura
i adolorit de sols trobar paüra
esguarda la claror d'on fon vingut...
VII
Los meus record dins de mi fan sa via
fins que voran la claror amb los anys;
llavors seran los meus únics companys
i em será dolça la veu d'altre dia.
Ara m'és dolç esperar l'esperança
qui amargament no vol vindre a mon pit.
Ara no vull més record que l'oblit
de lo passat que vol dur-me recança.
Però aquell temps que la joia és tenebra
i nostre cap és un cim ple de neu,
voldré gaudir lo consol de la veu
d'aquell record més esquerp que la llebra.
I com la neu qui anyorant la planura
vol fer-se terra quan lo dia mor
i a l'argent de son cos dóna un bany d'or
que ompli son cor de joia que poc dura,
aixís mirant la nit que s'endevina
des de lo cim on la blavor es perd,
miraré avall i sols voré un desert
ple de records de flama ponentina....
XXIV
Quan l'abril es mor
i lo maig comença
s'amaga l'amor
endins de la pensa,
i en lo mort foguer
que lo foc espera
s'encén la foguera
sense jo voler.
XXXIV
(Poema musicalizado por Mª Teresa Barrachina en 2006)
Jo tinc una joia clara
d'un amor que no es mor mai.
Tinc una esperança encara
triomfadora de l'esglai.
Una esperança florida
al recer de lo meu cor
que pos ser siga mentida
car és joia de l'amor.
Si es falsa o és vertadera
jo sols sé una veritat:
l'aspra soletat austera
de mon cor iluminat.
(Del libro FESTÍVOLES a.1941)
III
EL CAMPANAR
El campanar de la Vila
és fadrí de veritat.
Té la consciència tranquil-la
i el cervell destarifat,
perquè diu que l'experiència
de la vida li ha mostrat
que la millor conveniència
és... viure sense veïnat!
Quin motiló
el campanar de Castelló!
Conten i diuen les xiques
que està tocat del bolet
perquè ni pobres ni riques
li donen calor ni fred.
Ell ho sap i no protesta
perquè malicia, pel dret,
que volen fer-li la festa
i a eixes festes no estè fet.
Massa que ho sap
que sempre té pardals al cap!
Té la mare i les germanes
que el comboien de fadrí;
té l'esglèsia i les campanes
que festejen son destí.
I a sos peus la xerradisa
del mercat en remolí
que puja la paret llisa
per un sisó de sagí.
Quin Patxorrut!
Tan ben plantat i tan sabut!
Sols de vegades s'acalora
i trau la veu de capiscol
pagant al poble la penyora
enfervorida del seu vol.
Votiva i lírica "gaiata"
sense mineta ni farol,
quan ve la festa s'arrevata
i s'avorreix de viure sol.
Quin pensament,
enamorar l'Ajuntament!
Com una fita ciutadana
ple de serena joventut
el campanar guaita la Plana
somniant camins de plenitud.
I a son batall inapel-lable
pel goig i el plany de tots mogut,
brunz la campana venerable
pel Cel pairal i conegut.
Tot és camí....
I el Poble, baix, com un cofí!
(Del libro A L'OMBRA DEL CAMPANAR a.1945)
VIII
EL METGE I EL MENESCAL
(Poema musicalizado por Josep Godes en 1977)
Al senyor veterinari
tots li diuen menescal;
i és el cas que li sap mal,
puix li pareix ordinari
perquè ell és de "capital".
Mes, com al poble s'estimen
els animals mes que res,
no volen tindre'l ofés
i l'afalaguen i el mimen,
i el comboien de lo més.
El metge li té malícia
i l'enveja de tot cor,
perquè, essent ell el "dotor",
la gent no li fa justícia
ni le té gens de fervor.
I li diu al boticari:
- Tot el veïnat d'ací
deu tindre sang de rocí,
puix crida al veterinari
quan ha de cridar-me a mi!
XI
ESTIUENCA
(Poema musicalizado por Josep Godes en 1977)
Pel vell camí de l'alqueria
va una parella sospirant:
- Que si no em vols com jo voldría!
- Que si no et vull per inconstant!
Tendra paraula falaguera
torna la pau poquet a poc:
- Ta boca roja de cirera!
ta pell molsuda d'albercorc!
Els albercorcs i les cireres,
prenet l'Amor per mal de cucs,
entre les fulles més guerreres
fugint, s'amaguen, tots porucs.
(Del libro POBLE a.1947)
I
CANCÓ DEL XOCORROC
(Poema musicalizado por Josep Godes en 1977)
No em balles els nanos, xica,
que no és hora de ballar.
Festa que molt se publica
no és bona per a guardar!
Oblida les gràcies ara,
puix no son coses de joc
aquelles que Amor declara.
Mira que si encens el foc,
xocorroc!
Tens massa poca experiència
puix el mon no és com pareix.
Has de tindre més prudència
si peixcant vols traure peix!
Si em fas festes a deshora,
pensa que no sóc de roc
i hauràs de pagar penyora.
Mira que si encens el foc,
xocorroc!
Jo et diria moltes coses
per a fer-te obrir els ulls
i mostrar-te que les roses
es defensen quan les culls.
Mes no vull tindre manies
ja que tu no en tens tampoc
quan és temps de galanies.
Mira que si encens el foc,
xocorroc!
I si un dia, per les festes,
el teu ball de tremolí
fa rodones les arestes
cantelludes del camí.
Pensa, xica, que jo encara
vaig a Misa al primer toc
puix la festa em ve de cara.
Mira que si encens el foc,
xocorroc!
XXXVIII
VERDOR
Diuen que al passar els anys
l'ímpetu del jove es perd,
puix enganys i desenganys
fan dubtar de tot lo cert.
I l'obra de joventut,
arribant a la saó
per la força que ha perdut
sol guanyar en perfecció.
Aixó serà veritat
ja que tots ho solen dir;
mes no és un fet provat
que no es puga discutir.
Puix en coses de l'amor
home hi ha que mai no perd
"el color de la verdor"
i quan més vell és més vert!
(Del libro LLANTIA VIVA a.1947)
I
SERENOR
En un món de rancúnies i misèries,
ple de frenètics i de mala gent,
encara jo vull voleiar mes dèries,
vanes milotxes a l'atzar del vent!
El món es trist; l'enveja i la venjança
diuen arreu son argument brutal.
I qui viurà si ens manca l'esperança
d'un altre temps més just i sense mal?
Res no hi ha de cert, més que l'amor, fingida;
la fe, dubtada;llacrimeig als ulls.
Sortós aquell qui, al rastre de la vida,
collint les roses no ha trobat abrulls!
Potser la vida, per cantar victòria,
vol anar sempre pel mateix camí,
puis mai no cull la palma de la glòria
l'ingenu heroi que trenca son destí.
O potser és que fugen els conceptes
davant l'acció, que és l'argument de pes,
i l'innocent és colliter de reptes,
que no té dret ni a somniar ni a res.
Tinc enemics que volen ma desfeta
i a son desig no puc trobar raó:
potser sabran que l'obra de poeta
ha de tenir arrel de passió!
Mes jo no blasme la tristor que em deixa
la fel amargada de l'endeny covard;
sol i en silenci, no sé dir la queixa
que al cor gemega quan és ja ben fart.
Jo beneisc aquell qui em desetima
i em fa la guerra sense eixir a llum.
Gràcies a ell tinc l'ànima més prima
i a tota punxa puc trobar balum!
XXXVII
EPITAFI
Mon cor ferit de son dolor s'oblida
pel goig seré de ton constant record.
O tu, que abrires ma mortal ferida!:
la Mort, que gela, triomfa de la Vida;
l'Amor, que inflama, triomfa de la Mort.
XLVII
GALANIA
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1993)
Jo portava un missatge
amorós, mal escrit,
amb un trèmul llenguatge
d'esperança i oblit.
I esbaorrada l'adreça
per l'oratge del plor
(pobra lletra malmesa!)
la duc dins del meu cor.
Puix la teva mirada
la tenebra relluu,
llig l'adreça esborrada
i sabràs que és per tu.
LXXX
CANÇONETA D'ABRIL
(Poema musicalizado por Leopoldo Adanero en 1985)
Sé una cançoneta
que no sap ningú;
el meu cor l'ha feta
tan sols per a tu.
Paraules polides
que sense dir res
demanen ardides
la gràcia d'un bes.
Com porta la flama
la llum bategant,
la lletra reclama
l'ajuda del cant.
I com tinc la gola
ta presa pel cor,
la veu em tremola
ferida d'amor.
Que bé la diria
ta veu juvenil!
M'enamoraria...
si no fos l'Abril!
CXII
ALBA
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
Com resonen al camp
les campanes de l'alba
quan la terra és de malva
i el cel lluu com l'aram!
El Sol ix de son llit
cantant fets somniosos
amb els ulls sangonosos
d'haver massa dormit.
Polsa el vent gregalet
tendres branques florides
desvetllant les dormides
il-lusions de xiquet.
I tot és boira d'or
i polsim de misteri
que il-lumina el salteri
de les albes al cor.
Mes ja l'hora no em duu
aquell goig que tenia
quan la nit era dia
i el món era tot nu.
(Del libro LLEDONS a.1951)
PRÒLEG
Com un xiquet revoltós
d'aquells que fa uns anys creisien
i per joc se divertien
fen gràcies de poc graciós;
i prenet una mesura
de lledons... i projectils,
a colls i clatells tranquils
feien guerra de conjura,
deiseu-me trencar la pau
de la gent, que, confiada,
passa la vida sentada
mirant.. per veure qui cau!
I si els lledons, per porfia,
fan més mal del que jo vull,
perdoneu-me! Tire a ull
i no puc fer punteria!
XXXI
COLP
Mira tu quin argument
vaig escoltar a una xica,
parlant a una nova rica
castellana... de rpent!
-- Per què parlem valencià
si això és de pobres i antics?
A casa no sóm prou rics
per a parlar castellà?
LXXVIII
VALENT
Sé d'un gos brau, decidit,
que, sols de vore'l, tremoles,
i lladra tota la nit
perquè l'han deixat a soles!
LXXXII
PES
No sap ni llegir ni esciure
i és personatge de pes?
Com se veu que per a viure
saber molt... no pesa res!
(Del libro OLIVERA i LLORER)
VI
LA MARE DE DÉU
A l'ombra d'un lledoner
la Mare de Déu dormia;
l'infinit blau per dosser
i per llit la terra pia.
Migdia escampa l'aram
cançoner de la campana,
i tota l'horta en un clam
de silenci s'agermana.
Trenca la pau un sospir
que el verd lledoner tremola
i de l'ombra es veu eixir
la marieta que vola.
Amb trèmula emoció,
va per camins i dreceres
pel goig d'oir la cançó
somniosa de les eres.
Tans sols sent la quietud
plàcida de la indolència
del llaurador ajagut
a l'ombriu de consciència!
Marieta que has deixat
ton rocer florit de lliris
per un camp il-luminat
d'engany, policrom, de l'iris!
Tot és mut! Tot és quiet!
La terra sembla estar morta.
Tans sols ha vist un xiquet
que no dorm en tota l'horta.
I el xiquet, ingenu, ha dit_
-- Puja't al Cel, Marieta,
que la terra s'ha dormit
i l'aleteig la inquieta!
Baixà un núvol, com un cor,
per a dur-la fins la glòria
on la joia mai no mor
i la terra és sols memòria.
Però, enyorant son recer,
fidel Marieta pia,
a l'ombra del lledoner
va tornar a ésser Maria.
(Del libro TORNAVEU a.1950)
XXIV
FORMIGUES
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
Entre les pedres sumptuàries
de la ciutat monumental
fan les formigues rutinàries,
son quefer dur i social.
Elles, que un dia enamorades
feen de l'Art llur instrument,
ara, per l'obra esclavitzades,
no gosen viure lliurement.
Potser admiren, increïble,
la meravella que han bastit;
miracle màgic, impossible
als ulls mesquins de llur oblit.
O tal vegada la misèria
que, greu, arrastren ran de sol,
fent més feixuga la matèria
no els deixa ja mampendre el vol.
I un any, i altre any, sempre geloses
de l'ordre vell, sense rebulls,
van les formigues, poregoses,
cegues, posant-se terra als ulls.
XXVIII
ANHEL
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
Qui poguera, cada dia,
mudar l'ànima i la pell
per a esser sempre novell
i oblidar la melangia
del temps nou i el record vell!
Cada dia, flor novella
dins d'un món renovellat.
I el cor, infantilizat,
ardit per la meravella
d'un glatir sense pecat.
Llavors, l'eterna baralla
de l'esperança i l'enyor,
seria pau i claror
sobre la fosca gramalla
de la nit i l'avior.
Fora la feixuga hist´`oria,
sense passat, sols futur,
el seny seria segur
per la recta trajectòria
del cor innocent i pur.
(Del libro RAONS i PARAULES -a.1950)
XXV
NORMES
La norma, la preceptiva,
és per a l'obra un turment.
Mes, tot i fent-la captiva,
la torna més evident!
LXII
PERVIURE
Viu, el Poeta no arriba
a viure en l'obra sa sort:
La Poesia s'aviva....
quan el Poeta ja és mort!
I si al Poeta no importa
la vida mentre la viu,
sent que la mort el conhorta
si per son obra perviu.
(Del libro el DELME DEL TEMPS -a.1950)
II
EPIGRAMA
DE VALÈNCIA
València, terra de llum;
de clar i fosc oposats.
No de colors matisats
modeladors del volum.
Mal encés, fa massa fum
el foc que li crema al pit.
I enlluernat dia i nit
el seny, tothora roent,
no pot pensar lo que sent
i sent pensar son delit.
LVIII
ARBRE
Si a la terra tens l'arrel
i la saba és com la sang
bé comprendràs que del fang
pots, tecte, pujar al Cel.
LIX
L'EXPERIÈNCIA
L'home, que aprén de la vida
la lliçó del temps passat,
sap que allò que fon vedat
és vivent i no s'oblida.
(Del libro MIRATGES -a.1950)
XX
AVERANY
Un fill, flor de la vida,
obre al món sos ullets.
Quins missatges secrets,
quina càndida crida
a la terra el convida
lluny dels blancs angelets?
Oh vivent meravella
de la carn feta flor!
Sempre lliura de plor
per la via més bella
siga clara i novella
la cançó del seu cor!
XLII
LA FI
Jo tinc el presentiment
de la mort, de matinada,
sol, de sobte, inconscient,
i la nit en la mirada
llum d'alba, tràgicament.
Quina raó del meu cas
podrà donar el senderi?
Quan jo face mon traspàs,
per les ombres del misteri
algú em portarà del braç?
XLVIII
LES MUSES
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
Quan ronden els estels per les teulades
en recerca del somni que els demana
i guaiten les doscors enamorades
que l'enuig de la llum desagermana,
i la pau del món desplega la senyera
blava del cel, no blanca de la Lluna,
i eriça en tremolins la cabellera
d'Urània la gentil, mítica engruna.
(Són el estels sideris musagetes
que obren la nit al cel de cada dia
i amb l'espurneig infanten els poetes
que sembren dol i cullen poesia.)
Estels que s'obren a la nit gelosa
(gola de llop amb ulls de pany encesos)
per on ens ve la llum meravellosa
desvetlladora dels delers ullpresos.
I són les Muses fantasmals ovelles
que peisen llum en la blavor obscura
fent una tendra música d'esquelles
que diu al món la sideral pastura.
Aixina estels, o tal vegada Muses,
dictant a l'home llur secret missatge
d'ordre i mesura, les raons confuses
omplen de llum, amb llampegant llenguatge.
(Del libro RECÉS DE SOLITUDS -a.1951)
II
SOLITARI
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
La voluptat del dolor
i del neguit capficat,
decora ma soledat
de plany aconhortador.
Per què la vida no em duu
son missatge de plaer
i em duu tan sols el deler
del més enllà, on el «jo» és «tu»?
Jo no voldria patir
l'esclavatge del meu «jo»:
Jo vul cantar tot allò
que sent en mi i vol eixir.
Jo sé que no sé cantar
la melodia que vull;
mes no vol el meu orgull
el meu fracàs confessar.
I ja que veig els demés
cantar sols son goig complit,
ja no vull més que el delit
d'alleugerir-me de pes.
Lliurar-me de mi pel joc
de sentir-me viure en va.
Per la febre de demà
sabré la llum del meu foc.
(Del libro VEUS i CANÇONS -a.1952)
I
PLUJA i SOL
La pluja no plora;
i el Sol ve a lluir
sa llum que decora
misèries d'ahir.
Mes, com a la cara
la llàgrima fa
regall on s'esvara
l'endeny que solçà,
la mística terra
lluir-se no vol:
La nua desferra
lluint, no fa dol!
III
TIMONER
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
Timoner de singladures
per tempestes de blavor;
amic de les aventures
de recança, sense amor,
aquell navegant volia
trobar l'argentat galfí
que havia de dur-lo, un dia,
fet critall, al fons marí.
Pel Plany de la Lluna plena
(com un ull de bou gegant)
veia la nua sirena
que el demanava cantant.
I a despit de les tempestes,
ell duia el timó segur
fent via, sempre, a les gestes
d'amor impossible i pur.
(Del libro FULLES DEL TEMPS -A.1953)
XXXIII
POPULARITATS
Al poble agrada
lo que degrada:
La fácil cosa
que no suposa
cap sacrifici.
Li plau son vici,
fuig l'heroisme
de tot proïsme
falt d'energia....
per covardia.
Còmode sempre,
la llei comuna
de la fortuna.
Vol el miracle
sobre l'obstacle
mentre desprècia
tota facècia
que duu la glòria
de la victòria.
XXXIV
PAREMIS
1
Ingenu qui es creu
que no paga qui deu.
2
Promesa de dona
si és vera no és bona.
Si és cosa real,
és vana i no val.
Si és cosa fingida,
ja ho mostra la vida!
3
L'home mol mirat
sempre és mal pagat.
Virtut és el deure?
Més val qui deu més?
El món no val rés!
CXI
NOCTURN
A la minsa claror de les estrelles
que l'univers indefinit declara
la humana mesquintat es veu més clara,
somni de llum en ombra de parpelles.
Una brisa de veu mou les orelles
amb la música tendra d'una rara,
brunzidora cançó, com si arribara
d'un cor llunyà de trèmules esquelles.
L'home , llim de misèries amagades,
com el renoç, viu en l'estany corrupte
que lluu l'espill de la infinida engruna.
Oh nit acrivellada de mirades,
interrogants esclats de notre dubte,
sagetes feridores de la Lluna!....
(Del libro COLLITA a 1954-1956)
III
OMBRÍVOLA
L'ombra que de mi fa el sol
és ma dèbil companyia,
però el sol, que el goig congria,
comporta mon desconsol.
Si és l'ombra imatge del dol,
també ho és del meu destí.
A migdía, entorn de mi,
l'ombra sotmesa és més densa,
i a sol ponent creix, inmensa,
sàtira de mon camí.
XIV
PES
Em crida el Cel i em demana la terra;
les ales vull però el cos em té pres.
Mai no em podré despullar la desferra
per a volar deslliurat de son pes?
Mon cos, feixuc de ses greus lleugereses,
no pot guanyar l'alta i pura blavor:
A cor obert, batent ales exteses,
jo no voldria altre pes que l'amor!
XXII
Si jo fóra feliç
no escriuria ja res:
Guanyaríem aixís
tan jo com els demès.
XXXII
INCORDE
No es pot viure sense cor
i tenint cor no es pot viure;
sense ell es podria riure
i amb ell tot es torna plor.
Quan ell no es viu tot es mor,
però si tan sols no sent
i no sap el sentiment
que quan és ver s'encomana,
vermell, com una mangrana
el cor, insensible..... ment!
CANÇONS D'AMOR a.1926
I
ESTIU
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1993
letra conjunta con el poema CANÇÓ ALEGRE)
A l'estiu tot lo mòn viu,
tot viu quan ve la calor;
també l'amada es somriu
corpresa per l'amor.
A l'estiu tot canta i riu
i es té set mai acabada:
Als llavis de l'estimada
jo vaig a beure l'estiu.
XII
CANÇÓ ALEGRE
Un amor sant
ningú s'hu creu:
L'Amor és gran
ai amor meu!
Jo no sé dir
que muig d'amor
sense un sospir
de greu dolor.
Mira, xiqueta,
la gent diu
que una oroneta
no fa estiu.
II
PLANY
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1993)
Primavera, primavera,
rosa d'Abril i de Maig,
quan vingueres jo no hiera,
ara que tornes me'n vaig.
Jo mil voltes de volia;
tu mil voltes vas fugir.
Arreu ton amor floria
i en mi no volgué florir.
Mai crudel i desdenyosa
m'has deixat ensomniar
i ara que tornes somniosa
ja no me pots desvelar.
Primavera, primavera,
rosa d'Abril i de Maig,
quan vingueres jo no hiera,
ara que tornes me'n vaig.
V
ANYORANÇA
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1995)
La cançó que cantaré
serà un cant de melangia,
car la veu que ara tindré
no es la veu que jo tenia.
Cantar amor no ho faré,
car soc trist i no podria;
cantar dolor si podré,
car es dol l'ànima mia.
Pero la cançó no sé
perquè no tindrà alegria,
puix lo dolor que me té
val per l'amor que tenia.
Una cançó cantaré
i la cançó es elegia.
Jo cantar-la no sabré:
Ella bé la cantaria!
IX
CAMÍ FONDO
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
Pel camí fondo van les aigües
de la ploguda forta;
fan regalls en lo marge de la senda
i canten amb veu fosca.
Pel camí fondo van el dies
escolant-se depresa
sense deixar en les voreres nues
argilagues ni herba.
Pel camí fondo van les brunes
i atrafegades dones
i el xiquets que carreguen la cistella
de cardets i cartoxofes.
Pel camí fondo van el carros
que al marge vert no arriben
i ganyolant perquè no veuen plana
se queixen i sospiren.
Pel camí fondo van les ombres
que la molsa il-lumina
en la humanitat de la manseta céquia
en qui lo Cel se mira.
Pel camí fondo van les penes
de qui d'amor s'ofega
i no podent gaudir la plana pia
amb l'espill de la céquia s'acontenta!.
X
HISTÒRIA D'AMOR
(Poema musicalizado por Leopoldo Adanero en 1985)
Terra florida,
céquia dorrmida
cançó de Cel;
flor beneida
i amorosida
de dolç anhel.
Rosa rosella
boca bermella
de la calor;
eres poncella
de maravella
del meu amor.
Llum melangiosa
meravellosa
de l'anyorar;
en tu, somniosa,
l'ànima és fossa
per a plorar.
La neu primera
cau ploranera,
ai quin sufrir!
Lo cor espera
la primavera
per a florir.
VIII
LA NIT
(Poema musicalizado por Artur Álvarez i Boix
en el doble CD del 50 aniversario de su muerte 2008)
Que trista està la Nit sense la Lluna
encar que tot el cel sembla una estrella!
Entre totes les nits no n'hi ha alguna
que com la nit sense lluna siga bella!
I els grills com canten son ric-ric harmònic!
I com fan les ovelles llurs planyits!
Ès un majestuós poema sinfònic
la nit de lluna entre les altres nits!
Allà, quan tot ès fosc i la sirena
encisa amb sa veu dolça al navegant,
que és dolç atravesar la mar serena
mirant sols a la Lluna i al davant!
La Lluna és una vela tota plena
que les marors del dia va creuant!
XVIII
TRISTA
Ahir tenia un tresor
de sospirs i d'esperances;
hui les canyes s'han fet llances
per a enclavar-se al meu cor.
Ahir tenia.... -qui sap
les il-lusions que tenia?-
Hui que mon cor le volia,
hui ja no me'n queda cap....
XLIV
L'Alcalde de la Ciutat
i terme de Castelló
té hui la satisfacció
de fer saber al veïnat:
Que ja el dia es arribat
de la nostra "Madalena"
i, desitjant siga plena,
de goig pur i verdader,
convoca al poble sencer
a traure l'amor de pena.
I puix saben el veïns
que la Ciutat té l'honor
de vindre de l'antigor
per lluminosos camins,
ara, girant cap a dins
els ulls de l'enteniment,
voran orgullosament
les festes "madaleneres"
dignes entre les primeres
de tindre lloc preminent.
Anar a la Romeria
no és tan sols "anar de festa";
es deure que manifesta
orgull de genealogia.
Quin fillol oblidaria
la rabassa maternal?
Tots devem en dia tal
ratificar la promesa
de mantindre sempre encesa
la llum de l'amor filial.
I perquè siguen les Festes
dignes de nom i de fets,
no volem limits estrets
d'ambicions massa modestes.
I ací vénen manifestes
per raons de tradició
les Festes que Castelló
fa, seguint la llum antiga,
perquè la "Gaiata" siga
el nostre millor Pregó.
VITOL!
XCVIII
CANÇÓ TRISTA
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1993)
Una cançó vull cantar
de ma poruga esperança.
Mon cor no sap oblidar
l'amor que es tornà recança.
Malferit pel desconhort
d'oblit que mai no s'oblida,
per lliurar-me de la mort
trobí en la mort nova vida.
Una cançó cantaré
que vessa de melangia.
Cantar, no sé si sabré;
plorar, plore tot el dia.
(Septiembre de 1951)
Ací torna el Pregoner,
seguint els costums antics,
a dir als veins i amics
les festes que es van a fer!
Si és Benicassi un verger,
i viu en festes, tot l'any,
qui sap oblidar el plany
que sol amargar la vida,
huí Benicassi us convida
a les festes que fa enguany!
"Per festes", és, "festejar";
i Benicassi festeja
l'eterna i fecunda enveja
de la muntanya i la mar.
Sent la muntanya cantar,
a sol plé, tendres remors
de pinars i de pastors,
i escolta, a la Lluna plena,
la cançó de la sirena
d'enganyadores amors.
Viu entre mar i muntanya,
gojant sa pròpia virtut,
baix un celatge, mai brut,
de blavor que no s'empanya.
I per a glòria d'Espanya,
cantant lloances a Déu
té Benicassi la veu
que més alt canta i millor
la humana i mística amor
que fa el raïm símbol seu.
Que sàpien tots els veins
servir l'honor de la vila,
oblidant lo que s'estila
i fent lo que senten dins!
Per als forasters, molt fins;
per als d'ací, com germans.
I tots, unides les mans,
farem que siguen les festes
les millors i manifestes
mostres de sentirs cristians.
Dolçaines i tabalets;
solemnitats religioses;
les festes de bous, famoses;
músiques; balls;.... i coëts!
Tot, per a grans i xiquets.
Dels de cor senzill i en pau,
que baix un purísim blau
de cel clar, sense una taca,
amb l'espetèc de la traca
senten l'espirit més brau.
A tots, l'Alcalde Major
demana capteniment,
i aixina, l'Ajuntament
sabrà que li fan honor.
Alegría; bon humor;
i fe en Déu, també, us demana!
I quan oíu la campana
que us crida, no heu de dubtar!
L'Esglèsia és la nostra llar
i el Sant Amor encomana!
Si fem les festes que són
els goig de viure i l'orgull
d'ésser del poble on es cull
el millor raïm del món;
haurem honrat la que fon
festa major dels antics,
quan els veins i els amics,
units en santa verema,
feren el raïm emblema
contra infidels enemics!
Salut a tots! I ara... prou!
L'Alcalde res no pot fer
sinó dir-vos el sincer
afecte que us té i el mou!
Benicassi és lo que ens cou
a tots els que som d'ací!
Que foraster, ni veí,
tinga queixa de ningú,
i disfrute cadascú
el goig de nostre destí!
VITOL!
(Texto copiado del original que se conserva sin corregir)
FRONDA a.1925-1928
III
EN SILENCIO
Bajo la noche que gime
en los chopos plañideros,
quiero alejar mi tristeza
para vivir tu recuerdo.
No sé que tienen las auras
que vienen del pensamiento,
que todas traen memoria
del perfume de tu cuerpo.
La noche es clara y florida
de temblorosos luceros;
cuando más clara es la noche
más encubre su misterio.
Yo estoy solo. Soledades
amenguan los sufrimientos,
que no hay dolor que perdure
cuando el amor anda lejos.
La noche es clara. La noche,
desolada de silencio,
espera que tu suspires
para vibrar en el eco.
Todo es claro y transparente
como el vidrio de un espejo,
pero la luz y la imagen
están temblando en mi pecho.
Misterio de pesadilla,
que surcas el firmamento
buscando una dulce madre
que te recoja en su seno.
CANCIÓN PUERIL a.1925-1933
XVIII
A ORILLAS DEL AGUA VERDE
A orillas del agua verde
soñaba despierta un día.
El cielo verde azulado
también agua parecía.
Pero una nube que lenta
por el cielo transcurría
era roja como sangre,
no blanca como solía.
A orillas del agua verde
soñaba despierta un día.
Vi venir sobre las aguas
una sombra que crecía
hasta llegar a la nube
que de sangre se teñía.
A orillas del agua verde
soñaba que me moría....
XXXI
CANCIÓN DE CUNA
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1995)
Llueve.
Hace frío.
Las montañas se cubren de nieve
y se desborda el río.
¡Duerme, hijo mío!....
El Sol ya se durmió
bajo el manto nevado.
A ti te canto yo;
a él nadie le ha cantado.
Llueve.
Hace frío.
Las montañas se cubren de nieve
y se desborda el río.
¡Duerme, hijo mío!....
XXXVII
SIN VOZ
(Poema musicalizado por Josep Falomir en 1995
letra conjunta con el poema PUERIL)
Canción sin eco,
canción sin voz.
Canción del viento,
falsa canción
¡Ay, corazones
sin corazón!
¡Canción si voces,
canción de amor!
XXXVIII
PUERIL
(Poema musicalizado por Matilde Salvador)
Cantaba la niña
llorando su amor.
Vibraba en el aire
su triste canción.
Subió hasta la nube
temblando la voz,
contó su tristeza
y el cielo lloró...
FRONDA LÍRICA a.1933
VII
TORMENTA
La tormenta sobre el mar.
El mar sobre mi deseo,
mis ojos sobre tus labios
y el corazón bajo el cielo
como un coral encendido
por submarinos espejos,
El mar palpita, parece
que también esté muriendo.
Mañana el Sol será Sol
y mi canción será un eco;
toda mi alma será el mar
y aún continuaré sediento.....
IX
AFAN
Quiero matar mis sentidos
para vivir solo en mí.
Quiero olvidar tus olvidos
y no olvidarme de tí.
XIII
ARGONAUTAS
En el mar hay una nave
y en esa nave una vela
y en esa vela un escudo
y en ese escudo una estrella.
En esa estrella hay un Norte
y ese norte es la Quimera;
y esa quimera, Esperanza;
y esa esperanza, Belleza.
El corazón la persigue,
¡la alcanza!... ¡va a detenerla!
Pero el viento que la arrastra
ante su soplo la lleva.
Cruza mares y más mares
siempre siguiendo la vela
y siempre una brisa viene
que va borrando sus huellas.
Así siglos y más siglos,
generaciones enteras
van buscando entre las olas
el cuerpo de la Sirena.
Y esa Sirena es un Sueño;
y ese sueño, de Belleza;
y esa belleza, Esperanza;
y esas esperanza, Quimera.
Y esa quimera es un Norte;
y ese norte, de una Estrella;
y esa estrella, de un Escudo,
y ese escudo, de una Vela....
Y esa vela de una nave
que da la vuelta a la Tierra.
XV
ELEGIA
Quiero cantar una canción vacía,
sin alma y sin sentido;
pero mi corazón no se ha dormido
todavía.
Apenas nace mi canción austera,
su aliento me embriaga
y de nuevo su amor arde en mi hoguera
que se apaga.
¡Ay, qué canción, está canción oscura
y dulce y cristalina
que renace en mi llanto con tortura
femenina!
XVIII
IMAGEN
La noche tiende su criba
a contraluz de la luna
para que el tiempo describa
zodíacos de fortuna.
(Del libro SANTORAL a.1930)
(Premio Nacional de Literatura año 1933)
I
DINTEL
La imagen inesperada
te acecha en la sombra esquiva
para clavar tu mirada
con su daga sensitiva.
II
SAN PEDRO
Orilla del negro mar
en impaciente atalaya,
un festón de marineras
llora esperando las barcas.
Argos de leve dormir
disuelto en el agua amarga,
vuelven el rostro a la rosa
de los vientos de esperanza.
La brisa loca de gozo,
hace que brote por magia
la ondulación permanente
en la lisura del agua;
los gallos, siempre al acecho,
velando la madrugada,
con sus cantos de diamante
rayan el vidrio del alba.
El mar se puebla de peces
despilfarrando la plata,
y cuando los horizontes
transparentan su esmeralda,
navío de sólo un palo
varado junto a la playa,
el pueblo saluda al día
con pañuelo de campanas.
Velas cándidas salieron
y vuelven ruborizadas
a dar a la vida estéril
la ofrenda de sus entrañas.
San Pedro viene con ellas
y cuando a la orilla salta,
se acuerda que es marinero
y echa las llaves por ancla.
V
SAN CRISTÓBAL
San Cristóbal ve con pena
que le aprieta la hornacina
y riñe a los carpinteros
que no tomaron medidas.
Su corpulencia gloriosa
rompe la monotonía
con miedo que los querubes
que temerosos se arriman.
Firme su musculatura
de atleta que no se indigna,
para que pase Jesús
acerca la opuesta orilla.
En el cielo de su gloria
los fuertes músculos hincha
en infantiles alardes
que a los ángeles admiran
y corre, semidesnudo,
con el agua a las rodillas,
riachuelos que persiguen
ondulaciones de anguila.
transbordador incansable,
enciende luces de envidia
en las voraces serranas
del Arcipreste de Hita
y ardiendo en divino amor
su hoguera de carne viva,
olvida que le nombraron
Patrón de automovilistas.
Salvador de los caminos
que en el polvo se despistan,
su báculo de palmera
barre nubes enemigas.
A pesar de su buen genio
a veces se encoleriza
porque quieren que se ponga
su fina túnica limpia;
por eso cuando en su fiesta
los chofers pagan la misa
el órgano le parece
lleno de roncas bocinas.
XXV
SANTA TERESA
Parejas de enamorados
miran con ojos en blanco
rectos caminos que surcan,
invisible, el espacio.
Querubines les acechan
entre nubes de resguardo
para que al cielo no lleven
pecados de contrabando.
Santa Teresa los mira
con amor desde lo alto,
contenta porque no sabe
curar los enamorados.
Con suspiros de recuerdo
de su andariego descanso,
éxtasis de claridades
con luces de solitario,
proyecta sobre la tierra
luminaria de sus faros
para que todas las naves
en peligro de naufragio,
vean el puerto de amor
que se remansa en sus brazos.
Santa Teresa en la gloria,
no ha olvidado su trabajo,
y aunque para escribir tiene
reposo, tiempo y espacio,
como los Santos no leen
no quiere escribir en vano.
Andariega como siempre,
con vivo y menudo paso
los celestiales caminos
recorre de cabo a rabo
y con dolor en los ojos
mira el mundo que, extasiado,
quiere encender sus hogueras
con lumbre de desengaño.
XXVII
LA VIRGEN DEL CARMEN
La Virgen del Carmen cose
en la nieve de las velas
su Escapulario de fuego
que disuelven las tormentas.
Oriente de los marinos
cuando la noche se cierra
abre su manto de rumbos
acribillado de estrellas.
Desde su gloria de nubes
la Virgen ve con tristeza
pecadores que se ahogan
en oleajes de hoguera,
y llorando su tortura
trenza cabellos de seda
con oraciones votivas
para rosario de quejas.
Cuando nubes de Bernini
transmiten telefonemas
por alegóricos rayos
presagios de la galerna,
velas de dientes agudos
desgarran las nubes negras
en mordiscos de socorro
delirantes de impaciencia.
Pasada ya la borrasca,
izan las redes de pesca
ondulaciones de azogue
con perfiles de sirena
y suspiros de la Virgen,
sufriendo por los que rezan,
soplan la brisa tangente
que los hogares acerca.
Tartamudeces de morse
anuncian la buena nueva
a las gavinas agudas
que agujerean la niebla
y el Sol se quiebra en la lluvia
con siete gritos de fiesta
para que rían los ojos
tristes de las marineras.
XVII
EL TORO NEGRO
(Alegoría a la muerte de "Manolete")
¡Maldito sea mil veces
aquel toro de azabache
que mató a Manuel Rodríguez
en la plaza de Linares!
¡De rosa y oro el torero,
parecía que la tarde
vestía también con luces
por milagro de su arte!
¡Qué nubes de negro luto,
qué nubes de roja sangre
atormentaron el cielo
con agoreros mensajes?
"Islero" trajo la noche,
la negra noche implacable
como el cuervo de la Muerte
devorador de la carne.
Pero la carne no es nada.
Tan sólo sirve de cárcel
al alma, viva y eterna,
que pugna por libertarse.
Aquel toro de crespones,
con rabia y baba en las fauces,
llevaba en las astas duelo
para enlutar el romance.
Cruel, derribar quisiera
la gloria que no es en balde.
Su crimen abrió la noche
con cirios que lloran y arden.
En el dramático ruedo,
frente al publico que aplaude
la gracia maravillosa
que da perfiles al aire.
"Manolete" abre las alas
de su arrogancia y empaque,
y va mostrando, gozoso,
la sal y el garbo del trance.
¡Qué frisos de antología!
¡Qué indescriptibles imágenes
señeras de señorío
y de majeza sin fraude!
¡"Islero" le está mirando,
y está mirando con hambre,
con la rabia del vencido,
humillado y sin arranque.
¡Y el claro sol de la Fiesta,
el sol que en los alamares
destella sus luces de oro
parece de más quilates!
¡Negro toro; negra sombra!
¡Y el Sol en el negro engaste
como un rubí que presagia
la tragedia y el desastre!
El más criminal cuchillo
se hunde en el diestro que cae
manando rojos claveles
para el clamor de los ayes.
¡Qué pena la tarde llena
de pañuelos y ademanes,
temblorosos cuando temen,
angustiados cuando saben!
¡Adiós, el talle y el brío!
¡Adiós, continente grave!
¡Más que indeleble el recuerdo
vaciado en moldes de nadie!
¡Que el recuerdo no perece,
se hace más vivo y más grande
cuando es dolor quien lo engendra
con hálitos inmortales!
Acabó Manuel Rodríguez
(¡qué lagrimas en su madre!)
más no murió "Manolete",
que escondido en su carácter
supo dar leyes al viento
para forjar tempestades
de arrebatado entusiasmo
y de fervores unánimes.
Como un ángel misionero
redentor de miserables,
"Manolete" era la luz;
el toro, símbolo infame
de la tiniebla terrible
del mal, que en la tierra plaña.
Ni San Miguel, ni San Jorge,
ni Sigfrido han de olvidarle.
En los pueblos y en los campos,
en los montes y en los valles,
no hay ojos que no lo lloren
ni boca que no le alabe.
¡Negro toro! ¡Negra sombra!
¡Negrura por todas partes!
¡Noche sola, estremecida
por los sollozos del cante!
¡Qué sólo el silencio se oiga!
¡Qué hasta los pájaros callen!
La Muerte ha enlutado el cielo:
¡LA BESTIA MATÓ AL ARCANGEL!
SONETOS
Cuaderno con 16 sonetos del año 1948
DANZARINA
¿Qué afortunada conjunción de estrellas
llena de luz, preside tu destino,
que así, feliz, tu corazón previno
contra el hechizo de las sombras bellas?
¿Qué blanca nube demandó tus huellas?
¿Quién orientó tu paso peregrino
rumbo al amor del celestial camino
sonrisa clara de once mil doncellas?
El vuelo puro de tus pies alados
quiebra las leyes de la tierra grave
que, loca, envidia los celestes prados.
Y con tu danza que la ruta sabe
del viento azul de velos desvelados,
surcas el cielo, pajarillo nave.
DESVELO
Tu dulce sueño, gravitando leve
sobre mi pecho que tu ritmo sigue,
por frondas negras y sin luz, persigue
la blanca paz que a clarear se atreve.
¿Por qué inconsciente vericueto aleve
vendrá la voz que a despertar te obligue?
Silencio, al vuelo de tu amor, consigue
alas de pluma entre vellón de nieve.
¡Duerme feliz en tanto que te vela
mi guarda fiel con cuidadoso celo!
Que si es la vida pasional procela,
¡sea tu sueño, triunfador anhelo,
flecha y neblí del ideal que vuela
por la serena placidez del cielo!